2. Debat

El fet que porte tres dies intentant d’encetar aquest escrit sense cap èxit reflecteix la gran complexitat de l’empresa: no és fàcil sintetitzar un debat tan extens –i intens– en poques paraules. Conceptes, referències, perspectives, opinions, dubtes, comentaris... Ha estat, sens dubte, una eina ben útil per iniciar el treball, compartir pensament i introduir-nos de ple en l’assignatura, per bé que, com vaig dir al debat, l’allau d’informació ha estat una mica angoixant. Limitar les participacions, reduir el temps de debat o fer grups més reduïts serien mesures que permetrien de fer més àgil la dinàmica i el seguiment del debat.
He trobat a faltar una mica de controvèrsia –hem estat, sovint, “massa” d’acord– i, de vegades, el debat fou excessivament repetitiu –és, fins a cert punt, inevitable–. Alhora, tinc la sensació d’haver aprofundit molt en algunes qüestions –principi d’autoritat, rellevància cultural...– però no pas tant en altres qüestions més genèriques, tant o més important –formació del professorat, concepció curricular, conflictes ideològics...–. Tanmateix és indubtable que el debat ha estat d’una gran qualitat pel que fa a continguts i reflexió però he tingut sovint la sensació de no donar abast, de no poder assimilar tota la riquesa del debat. Malgrat tot, no tinc cap dubte que tot plegat està produint una adaptació –quan no transformació– de la meua perspectiva educativa, de com interprete la realitat escolar. No sé què en trauré en clar ni de quina manera es traduirà en la pràctica però estic convençut –malgrat el desbordament– que aquesta mena de debats són molt útils per construir aprenentatge i encoratjar-nos a anar endavant.

Idees clau
Malgrat la gran quantitat de qüestions que han anat apareixent al llarg del debat, aquest ha estat estructurat al voltant d’unes idees marc que han servit per anar esbrinant la complexa natura del mot “interculturalitat”. El fragment de la pel·lícula “La classe” servia per parlar, en primer lloc, sobre el principi d’autoritat. Es veia afectat per la interrupció de la classe i la demanda de les alumnes? La pràctica totalitat dels companys i companyes de l’aula coincidírem en la resposta: de cap manera. Malgrat que les formes de les alumnes potser desvetllaven una actitud provocadora i poc seriosa, el diàleg i l’escolta per part del professor mai no ha de ser vist com una pèrdua d’autoritat sinó, com bé va afirmar Glòria Martí en un dels primers missatges del debat, un guany en respecte i confiança. Aquesta qüestió, entesa des d’una òptica més ampla, volia plantejar si el diàleg com a eina moduladora de l’activitat a classe, la possibilitat d’acceptar propostes provinents de l’alumnat i, en última instància, introduir nous continguts a l’assignatura –en aquest cas autors de diferents orígens i cultures–, era una mostra de debilitat per part del professor; és a dir: si un enfocament intercultural significa una pèrdua de l’autoritat del mestre. Com ja he dit, coincidírem en negar rotundament aquesta afirmació.
L’altre idea clau feia referència al concepte de rellevància cultural plantejat mitjançant la comparació de dues obres –en aquest cas, un text de Shakespeare i d’un autor africà desconegut–. En aquesta qüestió hi hagué una mica més de discrepàncies i un posicionament “relativista” impregnà la majoria de respostes: depèn d’allò que considerem “rellevant”. El fons d’aquesta qüestió ens volia fer reflexionar al voltant de l’etnocentrisme cultural –sovint inconscient– que emana dels individus que formen part d’una cultura dominant. Des del meu punt de vista, tal i com vaig dir al debat, és evident que a priori un text de Shakespeare no ha de ser més rellevant que un altre. En tot cas, aquesta qüestió s’hauria de dirimir dins d’uns paràmetres estrictament literaris i no culturals. I les comparacions superlatives entre autors, obres, cançons, pintures, etc... sempre tenen un caràcter bastant infantil i maniqueu, poc útil per a la reflexió.
Les dues idees clau –referides al principi d’autoritat i la rellevància cultural– van obrir el debat cap a una tercera qüestió que, des del meu punt de vista, és un dels eixos bàsics del plantejament intercultural: la concepció curricular i la selecció de continguts. Dins d’una gran quantitat de matisos i punts de vista, tothom coincidí en la necessitat de concebre el currículum des d’un perspectiva cognoscivista que el considere un document obert, en constant transformació i “diàleg” amb la pràctica i l’entorn educatiu, i que tingui un caràcter eminentment procedimental, que atorgui els i les alumnes les ferramentes per construir els seu propi aprenentatge, més enllà dels continguts conceptuals i teòrics que se’n derivin. Al debat però, vaig insistir que aquesta demanda estava estretament relacionada amb la formació del professorat i un canvi de perspectiva docent. M’hagués agradat de reflexionar-hi una mica més al voltant perquè considere aquesta qüestió una de les més rellevants per assolir un enfocament intercultural del sistema educatiu.

Conclusions
Com he dit a l’inici de la PAC, el debat ha estat d’una gran utilitat a l’hora de contrastar els nostres coneixements. Sovint, malgrat la importància formativa dels articles divulgatius que hem llegit, les lectures queden una mica coixes: conceptes difícils d’entendre, un llenguatge de vegades farragòs... El fet de poder compartir els nostres dubtes i opinions a l’espai de debat és el complement ideal per enriquir aquestes lectures i d’anar avançant en el nostre aprenentatge. En aquest sentit, pense que allò més important no ha estat arribar a cap conclusió sinó la nostra constant interacció per assolir-la. De fet, malgrat la gran quantitat d’informació i reflexió que hem compartit i la convergència cap a certs postulats, tinc la sensació que el debat ha quedat ben obert. I és així que havia de ser. Les preguntes sobre les quals hem estructurat el debat, obertes i d’un abast epistemològic enorme, ens invitaven a l’acord, a escoltar els demés, a anar construint a poc a poc les idees que defineixen el concepte d’interculturalitat, la definició del qual sabíem, des d’un bon principi, que no podríem acotar d’una manera definitiva. Eixe és un bon aprenentatge: a l’educació, cal tenir principis ferms i raons ben sòlides i argumentades, cal estar segur d’allò que es fa, cal tenir fermes conviccions... però també cal una gran dosi de flexibilitat per poder assumir nous plantejaments i perspectives que ens permeten d’adaptar-nos als canvis i als múltiples contextos educatius que, alhora que ens generen problemes i dubtes, també ens enriqueixen.